dimarts, de febrer 11, 2014

stardate: temps extra-ordinari



fa uns anys vaig tenir una pneumonia. el metge em va dir que era greu. que abans la gent es moria de les pneumònies i ara encara hi ha qui no les supera. però normalment es combaten amb un arsenal d’antibiòtics. això em va salvar aquella vegada. ara penso que des d’aleshores he estat visquent un temps extra. un temps que ja no em tocava. ja hauria de ser morta.


avui el metge m’ha dit que a partir dels seixanta anys els tumors ja no es consideren un problema greu. no vol dir que no et puguin matar, però es com si ja fos normal. no vol dir que no intentin curar-te, fins i tot a la seguretat social.


si apareix un tumor quan ets jove, vol dir que alguna cosa del teu cos no va be, i pot ser degut a ‘malformacions’ genètiques. en canvi, quan ets vell un tumor pot apareixer només perque el teu cos ja esta gastat i cansat. no es gens sorprenent. si arribes a vell d’alguna cosa t’has de morir. i si no ens deixen morir d’altres coses, ens morirem de càncer.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Pel desgast de la maquinària cel·lular és normal que amb el temps hi hagi errors i que aquests no es corregeixin. Però el desenvolupament de molts càncers és molt lent, poden passar molts anys fins que un tumor es fa notar. Per això, a certes edats, ja no importa tant que se'n formi algun, és molt probable que apareguin altres problemes igualment greus i que aquest acabi per no ser la causa de la mort. Però això no vol dir que no se l'hagi de controlar, és clar. Si podem triar, millor no tenir-lo que tenir-lo, és clar!

Carme Rosanas ha dit...

Tota la meva vida és un temps de propina,tenint en compte que als dos mesos vaig agafar un pneumònia d'aquestes que de poc que m'hi quedo... o sigui que la penicil·lina em va salvar en aquell moment a costa que més tard en desenvolupés una al·lèrgia.

O sigui que em passi el que em passi, amb tanta propina que porto ja no em puc queixar. De res.

De tota manera per molts 60 anys que tinguem... espero que encara puguem anar tirant, i que ens cuidin i que ens curin. Segur que sí.

rits ha dit...

Si, el càncer entre els joves ens matxaca. Aquests dies n0estic envoltada de notícies ben tristes, és com si tot girés, com si haguéssim d'estar alerta. I alhora, només podem fer que viure.