stardate: no és això

me l'he trobat de cop, escoltant el meu amic el mar. no recordava que era allí. i un cop més m'ha posat la pell de gallina i m'ha fet venir llàgrimes als ulls. potser inclús més que altres vegades. perquè és tan actual... que potser hauríem de fer-la servir d'himne. és tan perfecte, que estaria molt bé com a himne. però fa ràbia, fa molta ràbia que encara estem així.

companys, no és això

no era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

no és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

no és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
i esperem, ben segur que esperem.
és l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això. 

stardate: i què passa si no ens independitzem?

per poder decidir de manera racional si la independència val la pena o no, hem de poder comparar que passaria si marxem amb el que passarà si ens hi quedem:

deute públic: diuen que si fem una separació negociada haurem de pagar la part del deute de l'estat que ens toca a més del deute de la generalitat. ara bé, si no volen negociar la separació, no haurem de pagar res del deute de l'estat. en definitiva, no sabem segur quina part ens tocaria pagar si marxessim, el que sí sabem segur és que si ens quedem l'haurem de pagar tot. pitjor que això no pot anar.

l'accés al crèdit internacional:  diuen que si ens independitzem serem tan miserables que no tindrem cap accés al credit internacional. però i ara? en tenim d'accès? espanya veta i prohibeix tot tipus d'accés de les autonomies al credit internacional.

fons de pensions: en els anys de bonança es va fer una reserva de diners de la seguretat social per pagar les pensions de les generacions dels booms. aquests diners serien part dels actius que s'haurien de repartir en una separació negociada, però resulta que amb el temps aquests diners s'han convertit en títols de deute pública. res a guanyar i res perdre.

europa: alguns ens fan creure que deixar de ser membre de la unió europea pot ser un desastre. ser independents fora d'europa ho hem de comparar amb ser part d'espanya dins l'europa actual. el cert és que últimament les gestes de la unió europea no són per tirar cohets. és cert que espanya pot vetar l'entrada de catalunya com a membre de ple dret de la unió europea. però europa és més que això. i espanya no pot fer-nos fora de l'espai schengen, ni de l'euro. posats a comparar, potser estaríem millor en un escenari de democràcia i llibertat com suïssa que a dins l'actual unió europea.

diferents cultures: quan en un país hi conviuen diferents cultures és difícil poder acontentar a tothom tractant a tothom per igual. el problema en aquest cas s'agreuja quan el comportament de l'estat és hostil. per exemple, la llengua no és un problema en cap país del món. cadascú té la seva i la fa servir normament. aquí sí que ho és un problema. però només és un problema perquè som a espanya. si fossim fora no ho seria.

hem de comparar l'escenari incert d'una catalunya independent amb un escenari cert d'un estat a qui no li interessa gens catalunya.

encara més arguments del col·lectiu wilson

stardate: una oportunitat que val la pena aprofitar

fins a la primera meitat del segle xx els estats-nació ho feien tot. aleshores ser un estat gran tenia els seus avantatges: grans mercats, millor defensa. el desenvolupament més gran del segle xx a europa ha estat la integració econòmica. això ha comportat la creació d'un espai únic amb lliure circulació de persones, de bens, i amb la delegació de la defensa.

en la situació actual els estats petits són els que tenen l'avantatge. tot el que han de fer és preocupar-se de : justícia, ordre públic, infraestructures, estat del benestar. s'ha vist i s'ha demostrat que els estat petits tenen menys possibilitats de corrupció. per tot això les dimensions grans ara ja no representen cap benefici. ser petit en un món tancat és un problema, però en un món obert és un gran avantatge.

         els fets: els sis països europeus més petits estan entre els vuit països          més competitius del món.

         la teoria: si un país té un grau d'apertura de menys del 80% com més          gran sigui millor. si un país te un grau d'apertura major de més del 80%          com més petit sigui millor.

         l'evidència: catalunya té un grau d'apertura del 130%

ara bé, s'han de tenir en compte els costos fixos de l'estat. aquestos són més feixucs com més petit sigui el país. uns estudis (bosch i espasa) demostren que els costos fixos estimats de tenir un estat propi igual que el que tenim ara serien de 383 euros per persona i per any. per altra banda el dividend fiscal que cada català paga cada any segons les dades del 2009 és de 2251 euros, que corresponen a dèficit fiscal anual de 16.000 milions d'euros, una mica més del 8 per cent del PIB. o sigui que de cada 100 euros que paguem d'impostos només en tornen 57. això és deu sobretot a les baixes inversions en infraestructures que l'estat ha fet i fa a catalunya. amb només un terç del dividend fiscal n'hi hauria prou per aturar les retallades i per tant poder reduir els impostos.

a més: la capacitat de poder accedir a la justícia en la teva llengua, la capacitat de poder decicir com ha de ser el teu sistema educatiu, la capacitat de poder decidir les inversions en infraestructures que et convenen, tot això també té un preu. un valor que s'ha d'afegir al dividend fiscal.

no som ni millors ni pitjors que els espanyols, però podem fer servir aquesta gran oportunitat per canviar les regles del joc.

i com ho hem de fer?

la independència no és impossible.

el dret d'autodeterminació està reconegut des de woodrow wilson fins al tribunal internacional de justícia. hi ha precedents de països que ho han aconseguit com islàndia, noruega; de països que ho han intentat com canadà; i de països que ho volen intentar com escòcia.

el procés òptim, que minimitzés els costos de tothom, hauria de constar de dues parts:

1) un referèndum per tal que la gent pugui expressar legalment i legítimament la seva voluntat. el referèndum no és impossible. està contemplat en la constitució espanyola. només cal que el govern l'autoritzi. no és qüestió de canviar lleis. només és qüestió de voluntat política.

2) un procés de negociació on es reparteixin els actius i els passius, i es traspassin els tractes internacionals.

l'oposició espanyola pot endarrerir el procés però no el pot impedir, perquè el moviment social va de baix a dalt, de les bases a les elits. és una gran onada com les maverik de california. i la funció de les elits és la de facilitar allò que és inevitable.

mirant-ho des de fora:

tots els països que han obtingut la independència mitjançant la violència han estat admesos al cap de pocs dies com membres de les nacions unides. com podrien les nacions unides deixar fora un país que ha decidir de manera democràtica la seva independència? amb quins arguments podria decidir la unió europea deixar fora catalunya?

tornen a ser arguments del col·lectiu wilson

stardate: col·lectiu wilson

com deia algú d'economistes n'hi ha de molts tipus, però els del col·lectiu wilson tots són dels molts bons. en els seus escrits ja es veu, i en la seva primera presentació queda claríssim.

la raó de la seva existencia és intentar contrastar l'allau de falsedats que ens fan arribar des de l'estat per sembrar la por a la independència.

comencen amb exemples de temes clau que s'han fet servir:

en un món globalitzat no té cap sentit dividir els països.

precisament la globalització, i en particular la integració econòmica, fa augmentar els avantatges dels països petits. perquè si ja no hi ha fronteres en termes físics ni econòmics les raons per ser grans desapareixen. de fet, durant la segona meitat del segle xx el nombre de països al món ha passat de 60 a 195, o sigui que es creaven dos països nous per any.

en la catalunya independent els jubilats no podran cobrar les pensions.

sabent que el sistema de pensions espanyol es basa en pagar les pensions actuals directament de les contribucions corrents a la seguretat social, està clar que per pagar les pensions dels jubilats catalans no fa falta altra cosa que tenir gent treballant a catalunya. de fet, les contribucions corrents a la seguretat social dels catalans són més que proporcionals a les pensions que l'estat espanyol paga als jubulats catalans. per tant, un sistema de pensions només català podria ser més beneficiós que el sistema actual espanyol.

un dels punts principals per desarmar l'argumentari anti-independentista és que les afirmacions categòriques aquí no valen. si hi ha una cosa clara respecte a la independencia de catalunya és la incertesa. la creació d'un país nou es va decidint en cada pas, no hi ha regles escrites que diguin com s'ha de fer. s'ha d'anar inventant sobre la marxa. i per això la incertesa hi és sempre present. per tant, ningú no pot estar segur de com aniran les coses. ningú pot assegurar res de res, ni de bo ni de dolent.

el que sí que sembla que està clar, és que algunes de les catàtrofes anunciades per l'estat no són inherents de la creació d'un nou país, sinó que segurament són provocades amb mala intenció. per exemple, perquè europa hauria de castigar catalunya? d'entrada no hi ha cap raó. en canvi, ens fan arribar afirmacions així:

cauran les exportacions de catalunya a europa.

si europa té fronteres comercials obertes amb la major part de països del món, perquè les hauria de tancar amb catalunya?

els bancs catalans perdran l'accés al banc central europeu.

si tant bancs americans, com suïssos, com assiàtics tenen accés al banc central europeu, perquè els bancs catalans haurien de ser diferents?

stardate: l’impost sobre dipòsits bancaris

alguns diuen que l’unió europea (és a dir, la merkel) ha imposat unes condicions terribles sobre xipre per tal que pugui ser rescatat: un impost sobre els dipòsits bancaris. això ha fet caure les borses de tot el món, ha fet pujar les primes de risc de tota europa. ara encara hi haurà més gent que per por treurà els diners dels bancs. els més poderosos els continuaran portant a suïssa (o potser no, perquè ja els deuen tenir tots a suïssa). els menys poderosos els treuran del banc i se’ls posaran sota el matalàs. això farà que els més miserables s’adonin de que ara sí que val la pena entrar a les cases i buscar sota els matalassos. potser aconseguiran una bona redistribució de la riquesa no intencionada.

a les tertúlies s’intepreta com un senyal de que a cap banc de cap país d’europa hi ha cap garantía que valgui sobre els dipòsits. perquè si d’un dia a l’altre la unió europea canvia les lleis i les condicions, alehores ja no podiem cofiar en que res prevalgui. tot són comentaris catastròfics: la merkel és una bruixa que oprimeix a la resta d’europa; no respecte ni tan sols els drets de propietat; ja ens podem preparar perquè el que passa a xipre aviat ens passarà a nosaltres.

fa uns mesos un partit polític molt nostrat va proposar uns impostos sobre els dipòsits bancaris com mesura per a augmentar els ingressos de la generalitat i així poder estalviar-nos algunes retallades. aquesta mesura va ser aplaudida per molts i finalment acceptada pel govern. aleshores els mateixos tertulians d’abans parlaven d’un impost que haurien de pagar els bancs, que de cap manera requeia sobre els propietaris dels dipòsits, i que era tan bona idea: una de les poques idees que cabien dins les competències de la generalitat i que servien per retallar retallades.

aclariments:

aquests impostos tan fantàstics no són ni més ni menys que els impostos tan terribles que la merkel proposa per xipre.

qualsevol impost, independentment de sobre qui el faci recaure la llei, sempre l’acaben pagant els consumidors. la llei només es refereix a qui ha de fer l’ingrés a hisenda. però si els bancs han de fer un ingrés a hisenda, els diners els treuran d’augmentar les comisions que ens fan pagar, o de rebaixar els interessos que ens paguen.

totes les lleis poden ser canviades en qualsevol moment. això és una obvietat i no ens hauria de sorprendre. això és precisament la feina dels polítics.

conclusió:

tots ens enreden. ens enreden els polítics. ens enreden els mitjans de comunicación. no pensem prou i ens deixem enredar.

no es veu que hi hagi cap intenció implícita en tants enredos, perquè els opinadors es contradiuen a ells mateixos. per això, segurament totes aquestes argumentacions només responen a interessos individuals i privats.

el cas del pp és una caricatura exagerada de tot això: primer prohibeix els impostos sobre els dipósits bancaris (imposant un tipus del zero per cent) i despres decideix imposar-lo a tot l’estat. els arguments contradictoris i les intencions en aquest cas encara són pitjors, si pot ser.

stardate: una bona idea

una vegada em van fer explicar la feina dels economistes a un grup d'estudiants de secundària. mentre pensava que els diria vaig arribar a la conclusió que, encara que no ho sembli, la feina dels economistes és bàsicament prendre decisions. i per això una bona economista és aquella persona que sap prendre bones decisions. per això cal tenir en compte tots els recursos disponibles i totes les possibles conseqüències de cada acte. aquesta mena d'aprenentatge serveix per qualsevol situació de la vida.

a vegades ens pot semblar que les nostres conclusions són estranyes, potser no compartides, i per això dubtem de si són equivocades. avui m'he trobat amb una cosa que m'ha fet pensar que potser les meves conclusions no eren tan errades. és això:

http://blogs.wsj.com/ideas-market/2013/03/19/introducing-ask-emily-by-economist-emily-oster/

diu:

és un bon moment per tenir un fill? hauria de tenir una assistent de la neteja? el cap m'ofereix fer hores extres, les hauria d'acceptar? seria més feliç vivint a londres? el meu home hauria de fer el llit? els meus pares volen viure a casa meva, és una mala idea o és una idea terrible?

quan intentes respondres a preguntes com aquestes, l'economia pot no ser la primera cosa que se t'acud. però potser ho hauria de ser.

sóc una professora d'economia de la universitat de chicago booth school of business. també sóc la filla de dos economistes, i estic casada amb un economista. prendre decisions sobre qualsevol cosa de la vida tenint en compte bons principis d'economia per a mi és natural. pregunta'm: nens, marits, mullers, treball, feines de la casa, a què dedicar el temps. estic disposada a optimitzar la teva vida.

em sembla molt millor que un psicòleg o un coach!

stardate: deu ser això

stardate: gran descobriment

encara no sé com s'acabarà. de moment només m'he registrat i he començat a xafardejar per la web. ara ja sé trobar els materials, les lliçons, els exercicis, les notes. ja entenc com funciona la web, el calendari, ... de fet és super senzill. només cal posar-te davant de l'ordinador llegir un parell de pàgines d'instruccions i començar.

de moment estic fent un curs aquí

http://www.edx.org

però ja en tinc dos de triats que comencen a l'abril aquí:

http://www.coursera.org

els cursos d'edx els fan i porten professors de harvard i del MIT. els cursos de coursera estan organitzats per professors de differents universitats de tot el món.

són cursos de temes molt variats. per alguns s'han de tenir uns coneixements previs, per altres només calen ganes d'aprendre. hi ha classes, hi ha lectures recomanades, hi ha exercicis per fer, hi ha deures, que fas per internet i que et tornen corretgits al moment. cada semana apareix una seccio nova amb el material corresponent. també hi ha forums on pots compartir preguntes i respostes amb els altres mils d'estudiants d'arreu del món que estan fent el mateix curs que tu al mateix temps. també hi ha exàmens i notes. al final t'envien un certificat del curs que has fet.

tot això és gratis. no s'ha de pagar res de res. abans però t'has d'haver registrat. per registrar-te només et demanen una adreça de correu electrònic i un nom. i ja està. als cursos t'hi pots apuntar abans de que comencin i si ja han començat t'hi pots afegir en qualsevol moment.

tries el tema que t'interessa i pots aprendre dels millors professionals. fantàstic!

stardate: sense comentaris

El pressupost i el dèficit pel 2013

La xifra del dèficit fiscal és ben coneguda de tots: entre el 8,5 i el 10 per cent del producte interior brut cada any. Això vol dir que cada any hi ha uns 16.000 milions d'euros que les catalans paguem d'impostos i només serveixen per finançar la despesa de la resta d'espanya. Aquesta xifra està fins i tot reconeguda pel govern de la generalitat.

Tenint en compte que el pressupost consolidat de la generalitat en els darrers anys és d'entre 25 i 28 mil milions d'euros, els efectes del dèficit en el pressupost són clars: la despesa anual de la generalitat podria augmentar en més del cinquanta per cent si no fos pel dèficit. De fet, la mateixa conselleria d'economia estima en 214.000 milions d'euros el dèficit total acumulat en els últims 24 anys. Els efectes sobre la despesa i les inversions a Catalunya del dèficit acumulat son devastadors.

Això és així, perquè el sistema de finançament que l'estat aplica a Catalunya, i a resta de comunitats autònomes regides pel règim comú, permet a l'estat recaptar bàsicament tots els impostos.  I a més a més, permet a l'estat decidir quina part dels impostos recaptats destina a Catalunya, tant en despesa pública com en inversions en infraestructures. És a dir, l'estat recapta els impostos a Catalunya, i  després torna els diners necessaris perquè la Generalitat pagui les seves despeses. Però això ho fa com vol: en les quantitats que vol, i en els terminis que ell mateix decideix. Clarament, aquest sistema de finançament dóna tot el poder de decisió a l'estat, i per tant també deixa a les seves mans tota la responsabilitat sobre els dèficits fiscals de les autonomies.

Les retallades que estem patint en els serveis públics que són responsabilitat de la Generalitat (ensenyament, salut, benestar social, ...) son degudes a les retallades que l'estat ha estat aplicant sobre el finançament de Catalunya durant els últims anys.

Per una banda, l'estat obliga al govern de la Generalitat a complir amb un percentatge de dèficit que no a compleix ni ell mateix. De cara al pressupost del 2013 la generalitat està obligada a un límit al dèficit del 0,7% mentre el límit total permès és del 4,5%. Si el límit del dèficit es repartís de manera proporcional a la participació econòmica de Catalunya en el conjunt de la despesa, el límit que s'hauria de complir seria de l'1,7%. Aquesta desviació a la baixa imposada per l'estat es traduirà per força en un augment de les de retallades d'uns 2000 milions d'euros.

Els compromisos de finançament que l'estat no compleix produeixen una reducció clara dels ingressos de la Generalitat, i repercuteixen directament en les retallades. Pel 2013 ja se sap que l'estat deixarà de pagar la part corresponent a la Disposició Adicional Tercera de l'Estatut que en aquest cas serà de 661 milions d'euros. S'ha de tenir en compte que l'estat ja fa anys que ha deixar de complir amb aquesta disposició, i per aquesta raó entre 2008 i 2010 la generalitat ha deixat d'ingressar 1.689 milions d'euros.

A més a més, en els darrers anys l'estat ha deixat de fer-se càrrec d'alguns serveis públics. Per tal de compensar la mancança provocada per l'estat en aquest sentit, la Generalitat ha hagut d'augmentar la seva despesa en 296 milions d'euros.

Per altra banda, l'augment de l'IVA, que hauria de servir per augmentar els ingressos de les administracions públiques, fa que les despeses de la Generalitat augmentin en 66 milions d'euros. Això és degut a que la generalitat sí que ha de pagar l'IVA augmentat en les seves transaccions, però els seus ingressos no són compensats per la pujada dels impostos.

Cada vegada que la Generalitat ha trobat una manera per tal de poder augmentar els seus ingressos l'estat ha aconseguit impedir-la. Per exemple, amb l'impost sobre els diposits bancaris: si l'estat no l'hagués anulat, els ingressos de la Generalitat haurien augmentat en 500 milions d'euros.

Amb despeses creixents i amb ingressos minvants, la única manera de seguir endavant és esdeutant-se. I en això la Generalitat també reb un tracte desfavorable: mentre l'estat finança el seu deute a l'1%, el govern es veu obligat a pagar els seus prestecs al 6%.

stardate: paradoxes continuades

quan ahir a mitja tarda vaig llegir el titular de l'ara:.
El fiscal superior de Catalunya diu que no és possible un referèndum sobre la independència
em vaig deprimir. em va agafar mal humor. vaig pensar que això era un entrebanc més en el camí cap a la independència.

El fiscal superior de Catalunya diu que no és possible un referèndum sobre la independència
Martín Rodríguez Sol rebaixa unes declaracions fetes per ell mateix a Europa Press en què assegurava que veu legítim que Catalunya aspiri a una consulta sobre el seu futur polític
ARA
Barcelona | Actualitzada el 04/03/2013 14:24 

El fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha assegurat aquest dilluns que no és possible un referèndum sobre la independència amb l'actual marc legal, "que comparteix, respecta i acata".

En un comunicat fet arribar als mitjans, Rodríguez Sol rebaixa unes declaracions fetes per ell mateix aEuropa Press en què assegurava que veu legítim que Catalunya aspiri a una consulta sobre el seu futur polític. "Al poble se li ha de donar la possibilitat d'expressar el que vol", deia.

"Si no hi ha solució a Madrid s'ha de veure quin àmbit de competències ens queda i què es pot fer a través d'una llei de consultes", explicava el fiscal superior, que destacava que s'ha de ser "realista" i entendre que el marc legal no inclou la possibilitat d'un referèndum.

En el comunicat, Rodríguez Sol assegura que va opinar que la llei de consultes (pendent de tramitació) permetria preguntar al poble de Catalunya sobre qüestions diferents que afectin els seus interessos, "però sense que es pugui utilitzar per esquivar les lleis vigents".

però no era cap sorpresa. d'entrebancs en aquest camí n'hi ha molts i cada dia n'apareixen de nous. i la majoria dels entrebancs són com aquest: immaterials, irrellevants. de fet no tenen cap raó ni cap fonament. només són retòrica, opinions: aquest diu, aquell pensa. però amb això ja n'hi ha prou per fer mal.

i llavors em pregunto: de qui deu haver estat la idea de publicar aquest titular? algun periodista de l'ara seguint instruccions de madrit? o algun periodista de l'ara seguint instruccions de la generalitat? en aquest cas penso que no hi ha més més opcions. en qualsevol cas: merda! se'l podien haver estalviat. perquè no diu res nou. ja se sabia. però repetir segons quines obvietats o trivialitats fa que la gent tingui més por. i no cal.

no cal perquè ja ho sabem que el procés d'independència no està escrit en cap llibre ni en cap llei. el procés d'independència encara no està inventat. però això no vol dir que no sigui possible, al revés: és de les coses més emocionants que podem fer. és una sort tenir aquesta oportunitat. el procés d'independència ens l'hem d'inventar entre tots.

a la nit, quan vaig tornar a mirar la pàgina web del diari em trobo un nou titular: El fiscal en cap català serà apartat per haver legitimat la consulta

llavors ja no entenia res. se suposa que això són bones notícies pel procés independentista. com és que a la tarda ho havia entès al revés? potser havia llegit la notícia massa depressa (massa sovint em passa això!) i no l'he entès bé. vaig estar dubtant de la meva capacitat de comprensió lectora (pensant un cop més que ara sí que l'edat ja no em perdonava) i maleint la rapidesa amb la que els diaris canvien la informació. fins que vaig trobar un link als titulars previs del diari. això em va tranquil·litzar. no era jo que estava perdent facultats.

El fiscal en cap català serà apartat per haver legitimat la consulta

Torres-Dulce destituirà Martín Rodríguez Sol per dir que el poble ha de poder "expressar el que vol"
LAURA DÍAZ-ROIG
Barcelona. | Actualitzada el 05/03/2013 00:00
No va servir de res la rectificació, ahir, de les seves pròpies paraules. El fiscal en cap de Catalunya, el conservador Martín Rodríguez Sol, serà destituït per haver considerat legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d'autodeterminació. La decisió -gens habitual- de la Fiscalia General de l'Estat d'apartar-lo arribava ahir, 24 hores després que es fes pública una entrevista concedida a Europa Press en què Rodríguez Sol assegurava que, davant del no de Madrid a permetre un referèndum sobre la independència, existeixen "altres alternatives" com la llei de consultes amb preguntes "d'un altre estil". "Aquí és on és possible jugar", deia.

Després de la polèmica causada diumenge per les seves declaracions, Rodríguez Sol va voler rebaixar les seves paraules ahir al matí. "El fiscal en cap vol desmentir qualsevol suport, directe o indirecte, a un projecte secessionista", deia en un comunicat remès a tots els mitjans. No va poder evitar, però, la contundent resposta per part de la Fiscalia de l'Estat, que, hores més tard, feia públic un altre comunicat en què anunciava que el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, havia signat un decret per iniciar la destitució del càrrec al fiscal en cap de Catalunya, "després de les recents declaracions públiques".

Tarannà conservador

Rodríguez Sol, que va prendre possessió del càrrec com a fiscal en cap de Catalunya el juliol passat i que és membre de la conservadora Associació de Fiscals -també en forma part Torres-Dulce-, havia estat fins llavors fiscal en cap de Barcelona i va ser escollit per al nou càrrec per onze dels dotze membres del Consell Fiscal. L'elecció d'un fiscal conservador trencava la dinàmica de les últimes dècades, en què la Fiscalia Superior de Catalunya sempre havia estat encapçalada per un fiscal més aviat progressista. De fet, a Rodríguez Sol tampoc se'l considera pròxim a les files de CiU i, de fet, no va dubtar a retreure al secretari general de CDC, Oriol Pujol, que fes servir "la bandera" i el "procés polític" per protegir-se i justificar la seva possible imputació pel cas ITV.

A l'entrevista de diumenge, es mostrava favorable a la consulta, però deixava clar que actualment "no existeix un marc legal" per fer un referèndum sobre la independència. "Si no hi ha solució a Madrid s'ha de veure quines competències ens queden i què es pot fer a través d'una llei de consultes", assegurava el fiscal. I destacava que "al poble se li ha de donar la possibilitat d'expressar el que vol". Rodríguez Sol, però, anava més enllà i assegurava que els legisladors han de ser conscients que legislen per als ciutadans. "Han de veure si la unitat ens enforteix o ens pot portar a fer-nos més dèbils", matisava. I, en preguntar-li si defensava una reforma constitucional en aquest sentit, va contestar: "El que dic és que totes les lleis es poden modificar i que s'ha de valorar si la norma segueix responent a una realitat social o si hi ha una realitat diferent, plural, que aconsellaria una modificació".

Hores després buscava retractar-se. "Els comentaris fets a Europa Press parteixen del marc legal i comenten diferents possibilitats, que correspondrà desenvolupar al poder legislatiu", deia en el comunicat, en què assegurava que la llei de consultes mai podria ser utilitzada "per esquivar les lleis vigents". Massa tard: Torres-Dulce convocarà en els pròxims dies el Consell Fiscal perquè es pronunciï sobre la destitució, una potestat que preveu l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, que estableix que el govern de l'Estat podrà destituir els fiscals en cap a proposta del fiscal general, un cop escoltat el Consell Fiscal i l'interessat.

Topades entre fiscals

Queden lluny ara les paraules de Torres-Dulce el dia de la presa de possessió de Rodríguez Sol, a qui va definir com "un home moderat i un jurista competent". La difícil relació entre Catalunya i l'Estat dels últims mesos ja havia provocat alguna topada entre els dos fiscals, malgrat el seu tarannà conservador. El novembre passat, Torres-Dulce el va desautoritzar per la investigació oberta contra el diari El Mundo per suposades calúmnies per la publicació del presumpte esborrany de la Policia Nacional que vinculava Artur Mas i Jordi Pujol amb comptes en paradisos fiscals relacionats amb el cobrament de comissions il·legals. En aquell moment, el fiscal general de l'Estat va criticar el procediment utilitzat i el fet de no haver estat informat prèviament.

El president de la Generalitat, Artur Mas, va acusar ahir l'Estat de tenir "poc sentit democràtic" per haver proposat la destitució de Rodríguez Sol. "En aquest país pot arribar a passar que un general amenaci directament amb la intervenció de l'exèrcit i no passi absolutament res, i que a un fiscal superior, simplement per dir que un poble té dret a expressar-se dins de la legalitat, se li obri un expedient que pot acabar en destitució", va dir.

Mas i el fiscal en cap català van coincidir fa dues setmanes a la cimera contra la corrupció celebrada a la Generalitat i organitzada pel president de la Generalitat.

tot això no es cap novetat. fa mesos que les notícies són així de paradoxals. fa mesos que varies vegades al dia canvio d'estar deprimida a estar eufòrica respecte al procés d'independència. i això cansa i desgasta i al mateix temps dóna motius per seguir endavant. paradoxes de la vida.