stardate: l'aniré a veure

extret de l'ara 11/2/2013


Isabel Coixet: "Ara no toca que un cineasta demani una subvenció"
XAVI SERRA 

63ENA EDICIÓ DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE BERLÍN

Berlín |

1. La directora catalana ha presentat a Berlín Ayer no termina nunca, potser el seu film menys comercial. 2. Els protagonistes són Javier Cámara i Candela Peña. 

Setze anys després de participar en la secció Panorama amb Coses que nunca te dije , Isabel Coixet torna a la Berlinale a presentar en la mateixa secció Ayer no termina nunca , un film produït per la mateixa cineasta en què Javier Cámara i Candela Peña interpreten una antiga parella que es retroba al cementiri on està enterrat el seu fill. Quan va passar la tragèdia, ell va emigrar -sense avisar-. El temps ha passat, però la ferida continua oberta.

Ayer no termina nunca és la primera -i tímida- incursió de Coixet en el cinema futurista: l'acció transcorre el 2017, en una Espanya amb 7 milions d'aturats i una crisi econòmica encara més profunda que l'actual; però on Messi continua guanyant el Baló d'Or i el Barça fitxa un jugador de Crimea per 120 milions d'euros. És el film més arriscat i potser el menys comercial que ha fet Coixet: una peça de cambra amb dos únics personatges que intenta reflexionar en veu alta sobre les maneres d'abordar el dolor i la impossibilitat de reconstruir l'amor un cop s'ha trencat.

En la pel·lícula es parla molt de la tensió entre el que marxa i el que es queda. Tu has treballat molt a l'estranger. ¿Senties ara la necessitat de rodar a casa teva?

Sí. Jo sempre he fugit i he dit que calia anar lluny per parlar de les coses que passen aquí. Però, tot d'una, he descobert que hi ha coses que no són com em pensava. Un amic de la facultat portava cinc mesos dormint al cotxe i no ho explicava a ningú, per vergonya. El fill d'una amiga va morir i, per una sèrie de circumstàncies, em va tocar ser la persona que ho havia de dir a la mare. Són un seguit de coses que m'han esquitxat i que, d'alguna manera, han cristal·litzat en aquesta pel·lícula.

¿Vols que la pel·lícula sigui un toc d'atenció per no haver d'arribar a la situació que descrius?

Jo tinc la sensació de viure en un còmic de Batman i que això és Gotham City. I estem tots paralitzats esperant que Batman aturi els polítics que fugen amb bosses plenes de diners, però Batman no apareix. El que em dóna esperança és que gent que fins ara no tenia un compromís social ni de cap tipus s'està posant les piles. Les conseqüències dels actes polítics ens afecten a tots i no ens podem quedar de braços plegats.

Per què has produït tu Ayer no termina nunca ? I per què sense subvencions?

D'entrada, no sabia ni com explicar a un productor una pel·lícula com aquesta i no volia fer l'esforç de convèncer ningú. A més, no sóc gens hàbil en les qüestions burocràtiques i de subvencions. Però és que ara, amb les retallades brutals de sanitat i educació que tenim, no toca que un cineasta demani una subvenció per fer una pel·lícula. Per a mi el cinema és fonamental, però en el marc actual hi ha coses més importants.

El sector posa el crit al cel per les retallades de les subvencions.

Jo no dic el que ha de fer ningú. Evidentment, si he pogut fer la pel·lícula és gràcies a l'entrega d'un equip reduït que ha treballat per uns sous ajustats i als diners que he guanyat fent altres altres coses. Però sempre he dit que a un director se l'ha d'ajudar en la primerai la segona pel·lícula, però en la tercera ja no. Hem de crear un sistema en què els productors arrisquin diners. El benestar d'un país és l'educació i la sanitat. I en un moment que et fan esperar sis hores a urgències... Hem de ser tots responsables si volem una regeneració moral del país.

Tinc la sensació que el treball amb els actors en la pel·lícula no té res a veure amb el que havies fet abans.

Absolutament. M'he sentit com un director de circ que posava la xarxa, però els que pujaven al trapezi eren ells. Jo només era allà perquè no caiguessin. La pel·lícula pot agradar o no, però no es pot negar que a la pantalla hi ha dos actors que respiren veritat. De vegades em sentia una espia de la seva intimitat.

I per què vas escollir el Javier i la Candela de protagonistes?

Des de Torremolinos 73 , la parella Candela Peña i Javier Cámara és una evidència. I aquí necessitava una parella que des de l'inici el públic identifiqués com a tal, per jugar amb el pes del seu passat, de les coses que es diuen i les que no es diuen, el que senten i el que no.

Durant els primers 20 minuts no hi ha ni un pla en què estiguin junts.

Per mi, el resum de la pel·lícula és el viatge que fan des d'aquest distanciament inicial fins que estan junts al banc. Tots sabem què són les discussions de parella i les ruptures, però de veritat penso que es pot arribar a passar pàgina.

Tant patiment... No t'agafen ganes de fer comèdia alguna vegada?

M'encantaria! Una vegada vaig conèixer Ben Stiller i li vaig dir que si alguna vegada feia Zoolander 2 jo la volia dirigir. Però em va mirar amb cara de no veure-ho gaire clar.

Què t'atrau del cementiri d'Igualada, on transcorre tota l'acció?

És un cementiri dissenyat per Enric Miralles del qual m'agrada molt l'estructura i el visito sovint perquè em dóna molta pau. És un indret una mica apocalíptic, una destil·lació del trànsit entre la vida i la mort.

¿Després de tornar a casa a rodar, ara toca marxar?

Ja ho he fet. Fa només tres setmanes que he rodat a Cardiff un guió de fa molts anys, Panda eyes . I ara estic preparant Nobody wants a night , un guió de Miguel Barros (Blackthorn ) que transcorre al pol Nord i que protagonitzaran Juliette Binoche i Rinko Kikuchi.