dimecres, de setembre 21, 2011

stardate: coses d’(aquest) estiu

1. algú amb tota la bona intenció em va dir que em volia regalar un quadre. jo hauria d’estar contenta i agraïda, no? doncs no. vaig començar a patir una mica. no li podia dir que no. seria lleig. però i si el quadre no m’agradava prou com per tenir-lo a la vista dia sí i dia també? però llavors em va dir: ves a casa de la pintora i tria’l tu. ja te l’he deixat pagat. d’acord. potser no serà tan greu. hauria estat molt pitjor que l’oferta vingués de la mateixa pintora!
2. passejàvem i parlàvem. sense temes concrets. anàvem badant i la conversa anava fluint. d’aquí cap allà. omplint buits i obrint qüestions noves. jo t’havia fet una pregunta i tu me l’estaves contestant. estaves elaborant la resposta, sense pressa. de sobte la imatge que em vaig trobar al davant em va trencar el cor i em va anul·lar la ment. no podia pensar en altra cosa, no podia seguir la teva conversa. tu seguies explicant-me el que jo t’havia demanat i jo ja no hi era. era molt lluny. suposo (espero) que tot fos només qüestió de segons. però quan vaig aterrar a la realitat tu estaves acabant de parlar i crec que esperaves alguna reacció meva (potser m’havies fet una pregunta). i jo només vaig poder donar-te un somriure. havia perdut el fil de la conversa, d’això n’era conscient. i no l’havia pogut recuperar. em sap greu. el trasbals no em va permetre ni disculpar-me. és una d’aquelles coses relativament fàcils d’explicar al blog i molt difícils d’admetre quan t’estan passant.
3. havia quedat per trobar-me amb uns amics en un lloc concret. havia arribat masa aviat (això em pasa massa sovint). m’havia d’esperar i vaig començar a intentar caminar més lentament del que faig normalment. i vaig buscar un bar amb terrassa per fer un café. sabia que el lloc estava encantat perquè sabia que per allí hi havia un fantasma. i per molt que intentava tranquilitzar la ment i fer com si no passés res no m’ho podia treure del cap. m’aterroritzava la idea de trobar-me amb el fantasma. què faria si el veiés? què li diria? què faria si em veiés? què em diria? podia haver passat una estona agradable, gaudint de silenci i tranquil·litat però no hi va haver manera. quan van arribar els amics el fantasma encara no havia aparegut. després vam seguir passejant per la terra encantada. el fantasma seguia present a la meva ment però pensar-hi ja no em feia aquella basarda. si ens va passar per la vora no el vam veure, i si ens va veure no ens va dir res!

6 comentaris:

mar ha dit...

quines coses (més curioses) et passen!
em deixes amb tot de preguntes per fer-te sobre els detalls de cada un d'aquests moments!
;)

Rita ha dit...

M'ha fet gràcia el comentari de la mar, perquè jo també m'he quedat plena de preguntes... :P

Jordi ha dit...

Si et serveix de consol, a mi també em passa que sempre he d'esperar. Solc ser bastant puntual, cosa que no considero un defecte, per cert!

Jo, com diuen la mar i la Rita, faria un col·loqui/foro de discusió amb preguntes a l'escriptora.

Agnès Setrill. ha dit...

1. Menys mal!,perquè si no t'agradés el quadre, ja et veig penjant-lo cada vegada que vingués el regalador a casa, i haver de treure'l al marxar.

2. Això passa...

3. Això, també m'ha passat., i és una m____ mentre dura.

El porquet ha dit...

1.- Trobo que és una manera de fer un regal ben original. Quins bons amics que tens, no et queixaràs!

2.- Però com continua? No et va dir res? Et va maleïr els ossos?

3.- I si, senzillament, no existia el tal fantasma?

kika ha dit...

mar, Rita, Jordi, doncs vinga, obrim les línies de la comunicació. quines preguntes voleu fer?

Agnès, celebro que ho compartim :-)

porquet, (1) però després l'hauràs de tenir present durant la resta de la teva vida! (2) he, he, no em va dir res. però no puc estar segura de que no se n'adonés (3) el fantasma existeix, i tant que existeix! :-)