diumenge, de novembre 29, 2009

stardate: mig poema

La vida és una pedra rasposa

on jorn a jorn ens anem esmolant

amb un albir final de ganivets,

un xic amants i un altre xic fratricides.

Els sentiments ens fan servei d'espurnes

trèmulament designant-nos la nit

per tal que no creguem que és ja de dia.

Mai no podrem incendiar el bosc.


fa uns anys (molts) em van escriure aquest poema de Vicent Andrés Estellés en un tovalló de paper. bé, tot menys els tres últims versos.

el vaig guardar (encara el dec tenir) i me’l vaig aprendre. tot menys els tres últims versos.

l’últim vers no l’he entès mai (encara).

__________________________

fa un any parlava d’extrems. a vegades els meus punts de vista poden semblar exagerats, però la veritat és que ho penso així.



5 comentaris:

Jordi Cirach ha dit...

La veritat es que sí, jo vaig veure l'entrevista a Teresa Forcades i vaig quedar impressionat amb la saviesa i intel·ligència d'aquesta dona... per això us la vaig donar a conèixer, i m'alegro que t'interessés :)

ens llegim!

L'imperdible de l'Ànima

Striper ha dit...

Jo tampoc he acabat d'entendre el ultim poema.

Agnès Setrill. ha dit...

Dels quatre últims, el que entenc és que "els sentiments ens fan com d'espurnes, perquè tinguem la nit present, (la nit, la foscor, lo dolent de la vida), i no creiem pas que es fa de dia,( el dia, l'alegria, la felicitat),..., i el que ens fan els sentimens, com que molts ens produeixen cert malestar, és precisament que no deixem de viure gaire sense aquesta nit: "la vida és dura",.... l'últim vers...no ho tinc tant clar...
potser vol dir que tot i les espurnes (que provoquen els sentiments, no són tant greus o intensos com per poder calar foc a un bosc?

Que me'n dius d'aquesta meva visió?

Agafa't un temps per contesta'm, que amb el rotllo que t'he fotut...! :-)

Bonic el poema, i la manera com t'el vas fer teu.

Pilar ha dit...

Jo entenc que els versos parlen d'un amor "prohibit".

Els amants es cremen en el desig que han d'amagar fins que arriba la nit.
Aquesta és el moment més lluminós per a ells. És el "seu" dia.
No podran encendre el bosc, perquè no poden treure l'amor que senten, a la llum del dia.
El trobo preciós, aquest poema.

Pel que fa a la manca de respecte de què parlaves fa un any, crec que aquesta també es produeix quan es vol imposar l'autoritat.
Ens fas pensar, Kika!

kika ha dit...

jordi, l'havia vist altres vegades, i ja m'havia agradat. però en aquest m'ha agradat encara més.

Striper, després de llegir el comentari de la Pilar em sembla que hi vaig trobant sentit. si més no el que diu ella m'agrada molt.

Agnès, em sembla que això que dius va en la mateixa direcció del que diu la Pilar... i de fet tal com me'l vaig fer meu té molt a veure amb un amor prohibit :-)

Pilar, ara m'agrada més que mai el poema. gràcies a la teva explicació entenc la última part i m'encanta donar-li la interpretació que proposes :-)
la manca de respecte com a reacció... fa un any deia que la manca de respecte no s'havia admetre en qualsevol cas... però ara em fas pesar tu a mi :-) em dec haver fet gran :-)