dissabte, d’abril 06, 2024

dimarts, de novembre 21, 2023

stardate: the last best hope

 


qiris

Playing back the memory, he would slow down time, as if instructing the visuals to move at half speed, at quarter speed, and he would observe himself, sitting in his chair, and he would marvel at the sight of the man he has once been: calm, assured, fully in command of himself and all around him. This, he would think, was the moment before the storm began, the split second before the end of his old life, when he took the step down the path to here -the house that had never been the home, the land that he had long to swap for strange distant lands, the quiet , the immobility. The knowledge that nothing that he did now with his days mattered in the slightest. One more outcast, cast adrift. Prospero, on his island. An old conjurer, his magic spent, nursing old grievances.

Clouds flecked across the hillside. The vines hung heavily. The old clock ticked in the hall.Time yawned ahead: empty time. Picard, in limbo, pondered the past, and continued to fail to find answers there. Such were his mornings, his afternoons, his evenings. Such passed the days, for M. Jean-Luc Picard (formerly of Starfleet), the most disillusioned man in two quadrants.

He would find consolation in the reminder that all flesh was as grass, that in the end all our striving came to nothing, but in that grieve aching and vivid time that we call life, one must do all that was possible to protect, conserve, and nurture this phenomenon of life. Do all in one's power to help it flourish. Whether he was sufficient would be decided in time. For now -he would continue to bring relief to those in need.

"Promises are prisons, Elnor," she chided him. "Do not take the risk of walking blindly into a lie."

"Tell a lie often enough, someone will believe it."
"It's worse than that Kirsten. Tell a lie often enough, and it stands a good chance of becoming the truth."

"You are not responsible for the choices made by others," she had said. "To attribute to oneself that power is to assume that you have the right to compel others. And that is to deceive yourself. Do not lie to yourself that you could have done more than you did."




dimarts, de novembre 07, 2023

stardate: lliçons de química

 




El problema, Calvin --va afirmar l'Elizabeth--, és que estem malgastant la meitat de la població.

Vols dir --va dir lentament en Calvin-- que hi ha més dones que volen dedicar-se a la ciència, en realitat.

... com tantes altres dones, donava per fet que insultar algú del seu sexe faria que els seus superiors masculins la tinguessin en més consideració,

Simplement, tenim a tractar l'embaràs com si fos la situació més normal del món, tan comuna com aixafar-se un ull de poll, quan la veritat és  que és com que t'atropelli un camió. Tot i que és evident que un camió no causa tants danys.

Perquè mentre la gent estúpida pot no saber que és estúpida perquè és estúpida, la gent poc atractiva bé ha de sabervque no és atractiva, perquè hi ha miralls.

De fet, si hi penses, vogas és gairebé exactament com criar. Cal paciència , resistència, força i compromís. I els fills tampoc ens deixen veure cap on anem, només on hem estat.

El gen antigent? [...]  La timidesa. Introversió.

D'altra banda, no era així la vida? Un seguit d'errors interminables que provocaven adaptacions constants.

I per acabar, no diem 'fads'. Les fades sempre són femenines.
-- Perquè els homes no ajuden?-- va preguntar la Madeline.

La química és inseparable de la vida. Per definició, la química és vida. Però igual que el pastís, la vida requereix una base sòlida. A casa vostra, vosaltres sou la base. És una responsabilitat enorme, la feina més infravalorada del món que, tanmateix, ho aguanta tot plegat.

Imagini's si tots els homes es prenguessin seriosament les dones. L'educació canviaria. La força del treball es revolucionaria. Els  consellers matrimonials es quedarien sense feina.









dimarts, de setembre 05, 2023

dijous, de maig 11, 2023

diumenge, de maig 07, 2023

stardate: the sea change

 





Puedo despertarme de tres formas. Una, como si me sacasen de un agua profunda y mansa para arrojarme a una orilla pedregosa; encallo y me despierto con el choque, noto la luz del día áspera e incierta bajo los párpados y mis huesos acusan el dolor de años de naufragio. La segunda es cuando fondeo como un barco que amarra en la mañana con tanta delicadeza que ni el recuerdo de mi último sueño se desmorona; recalo en la realidad tan dócilmente que apenas puedo creer que haya llegado. Y hay una tercera forma, cuando muy despacio, de manera casi imperceptible, creo encontrarme tendida sobre una arena cálida, con el agua deslizándose bajo mi cuerpo y dejándolo abandonado a una deliciosa lasitud.

Estoy desfasado: me siento a la vez inútil e indiferente.

Él dice que la experiencia es como la comida y que, si el organismo funciona bien, utiliza un parte de ella para nutrirse y debe eliminar el resto. Dice que la mayoría de las personas infelices son aquellas que no pueden deshacerse de las experiencias inservibles.

Es como si hubiera dos tipos de vida, entonces, y cuando parece que no ocurre apenas nada es cuando uno tiene una vida interior más intensa.

Entonces pensé que la emoción era inútil. Ese es mi problema: no tengo casi ninguna emoción auténtica, sino solo horribles sustitutos, figuraciones intelectuales y frustraciones físicas.

Es decir, damos tremendamente por sentado lo que somos. Desarrollamos ciertos músculos y ciertas partes del cerebro, pero el resto lo llamamos suerte, instinto o mala suerte. No nos cuestionamos qué más somos aparte de músculos y cerebro, y desde luego no nos preguntamos lo que podríamos ser. Nos comportamos como productos prefabricados que intentan agarrarse a los cambios según las circunstancias, como si estas fueran los únicos factores variables de nuestras vidas.

...; hoy en día mis emociones rara vez van más allá de la ansiedad, la irritación y, en ocasiones, la compasión.

... la vida es una cordillera de granos de arena ...



dimecres, de març 29, 2023

stardate: ursula k le guin

 

Algunos pensamientos y sentimientos se avinagran muy rápidamente y deben desecharse de inmediato. Algunos siguen fermentando dentro de la botella hasta que estallan provocando una explosión de astillas asesinas. Pero un sentimiento con cuerpo, con un buen corcho, solo se hace más profundo y complejo mientras reposa en el fondo de la bodega. Lo difícil es saber cómo destapar la botella.


Ursula K. Le Guin